Una bona entrevista d'unes companyes

Una bona entrevista: supervivents dels Titànic

Txarango - Músic de carrer lletra

RECORD

Tot comença un dia que la Clara pensava que seria com qualsevol altre. Es llevava, es dutxava, esmorzava i després treia al seu gos a passejar i marxava cap a treballar.

Estava passejant al gos pel parc que hi ha a prop de casa seva, quan es va fixar que faria tard a la feina. Va sortir corrent cap a casa, a deixar al gos, i de la pressa que portava es va topar amb algú i tots dos van caure a terra. En veure qui era, la Clara es va quedar mirant el noi amb qui havia topat, com si el conegués de feia anys. Però, el noi, per contra, la va cridar perquè no es va fixar per on anava. La Clara va disculpar-se i va tornar a mirar el rellotge, feia tard a la feina. Va tornar a disculpar-se i va sortir corrent. El noi se la va quedar mirant, coneixia la Clara, però ella no el va reconèixer.

A la cafeteria on la Clara treballava no entrava gaire gent però no estava buida, era un ambient tranquil i li agradava. La porta de la cafeteria es va obrir i la persona que va entrar es va seure al costat de la finestra. La Clara es va encarregar d’atendre’l. Quan es va acostar, va reconèixer que era el noi amb qui s’havia topat aquell matí. Es va sorprendre perquè mai havia anat a la cafeteria, la Clara l’hauria reconegut com a client habitual. Però es va sorprendre més quan al demanar-li què volia, ell li va dir: -Voldria que em recordessis.

Ana M. González 4t

Un bon miniconte d'una companya

En tot el món es parlava de la famosa i codiciada joia d'or, una joia que convertiria al seu propietari en la persona més poderosa del món. Tothom la volia, però només ell, aquell avi boig i vell la posseïa, ell se'n volia desfer, però tot el que li oferien a canvi no li semblava mai suficient.

Va tenir sort el jove del poble del costat, se'l va trobar begut i amb gana, i l'avi li va oferir la joia a canvi de menjar. L'avi li va advertir, li va avisar que seria més poderosa que ell, que tindria conseqüències, que ja no hi hauria volta enrere una vegada fet el canvi, però igualment el jove va acceptar.

El jove va arribar a casa content, sentint-se afortunat i poderós per tenir la pedra. Ho va dir a tot el món, era l'enveja dels seus amics, però això només va ser al principi, va començar a tornar-se boig, es va quedar sol i desesperat, i va decidir anar a veure al vell, estava feliç i lliure, el jove li va tornar la joia, dient-li "ara ho entenc tot, el vertader poder, el de veritat, es el poder de tenir la capacitat de desfer-te de la joia".

Monika Ter 4tC

ERRADES I MILLORES POSSIBLES DE LA 1A EXPRESSIÓ ESCRITA

Havia una vegada un noi
Calen dies dolents per adonar-se dels bons.
desde petits junts
jo no hi estava pas d'acord amb ell
hem van enviar una carta
vaig escoltar unes veus
se solucionés lo més aviat possible
una altre vegada
van donar mitja volta i s'en va anar
no sortia molt de casa
com era tant bona persona
sense treure-li l'ull de sobre al sospitós

Projecció internacional de la llengua catalana

Segons Ethnologue, un banc de dades de les llengües del món, el català és la setanta-cinquena llengua en nombre de parlants, però avança moltes posicions en la classificació de la UNESCO de llengües més traduïdes: la vint-i-tresena.

Més encara: durant el període 1981-2005 s'han fet 6.830 traduccions del català, dues vegades més que no pas del grec modern, que té un nombre de parlants similar (12 milions, per 11,5 del català). I tot això, sense comptar el gran ressò aconseguit el 2007, en ocasió de la Fira de Llibre de Frankfurt, que va tenir la cultura catalana de convidada.

Aquestes són algunes de les dades que apareixen a l'exposició 'Ficcions enfora! La literatura catalana exporta relats: 101 veus que conten històries', que vol fer notar el gran moment de la literatura catalana a tot el món.

L'exposició és organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes, en col·laboració amb l'Institut Ramon Llull, i es podrà veure al Palau Moja (a tocar de la Rambla) de Barcelona fins el 13 de juny.

S'hi presenten un centenar de llibres, un per autor, per més que hi hagi autors que tenen molta obra traduïda. L'espai té l'aparença d'un magatzem, amb capses de llibres apilades, i incorpora cobertes de traduccions, fotografies, vídeos d'adaptacions cinematogràfiques...

Una bona reflexió!

José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 16 de novembre de 1922 - Lanzarote, 18 de juny de 2010)^[1] fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1998.^[1]

Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l'extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-lo de relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s'oposa a deixar-se anar, és l'arquetip de l'heroi. Pel que fa a l'estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l'escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado ("Terra del pecat", 1947), que no va tenir gens d'èxit. La seva segona novel·la Claraboia no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys.

«	Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar.	»

La seva primera gran novel·la fou Levantado do chao (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d'Alentejo. Amb aquest llibre Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l'estil gairebé poètic que el caracteritza.

La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo ("L'Evangeli segons Jesucrist", 1991) el catapulta a la fama a causa d'una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern veta la seva presentació al Premi Literari Europeu d'aquell any, al·legant que "ofèn als catòlics". Com a acte de protesta Saramago abandona Portugal i s'instal·la a l'illa de Lanzarote (Illes Canàries). El 1995 publica Ensaio sobre a cegueira ("Assaig sobre la ceguesa") i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia ens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa en rebre aquesta distinció.