- envejosa
- a les roses:
- i el cantarà l'alosa.
___________________________________________
MESTRE D'AMOR
Joan Salvat-Papasseit
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent, més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada...
Amic, et citaré al cor d'una petxina...
Maria Mercè Marçal
Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.
Amo, amas, amare, amavi, amatum
Carles Fages de Climent
(Model de la primera conjugació que vaig aprendre al col•legi dels Jesuïtes)
Jo t'estimo en present d'indicatiu
i, de l'amor per fer-me un futur mèrit,
t'estimaré en pretèrit,
participi, gerundi i subjuntiu.
Cançó de fer camí
Maria Mercè Marçal
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Dóna'm la mà
Joan Salvat-Papasseit
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Petit secret (Sheyla Buere)
Tinc un petit secret
però se m'escapa a vegades
no vull contar a ningú
però es com una fada:
S'amaga en llocs molt discrets
agafa el vol quan s'espanta
em fa vergonya de dir-ho
però hi ha dies que canta!
El diu a tothom el que passa
crida, balla i somriu,
és un secret que té vida
es un secret amb caliu.
Ara que estàs escoltant
ara que estàs tant atent,
et contaré el meu secret...
t'estimo profundament...
_______________________________________
Advers al vent (Salvador Espriu)
No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l'allunyat per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.
_____________________________
Assaig de càntic en el temple (Salvador Espriu)
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
_____________________________________
Camina a poc a poc (Esther Chando)
Penses que no et donarà temps
per fer tot el que vols
i no és veritat, no és així.
Vols viure el demà
sense haver viscut l’ avui
vols ser un senyor
i encara ets un noi.
Tranquil·litza’t, respira
gaudeix del moment
deixa’t arrossegar pel vent.
Demà, quan tinguis néts
recordaràs tot això
i segur que els diràs
el que t'estic dient jo.
_______________________________________
Aigües de la primavera (Josep Carner )
Aigües de la primavera que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques les gotes es tornen brins.
Al cor de la fotja clara tremolen els cels divins.
La neu ja s'és fosa tota i baixa torrent endins;
ai fressa de les escumes que mou el fullam dels pins!
Com ixen les flors novelles! Com dringuen els dematins!
Al riu de les aigües noves s'hi han posat tres molins:
"L'un molia or i plata, l'altre perles i robins,
l'altre l'amor de les dames per fer encativar els fadrins".
_____________________________________________
Roses del meu jardí (M. Carmen Ortega T.)
Roses del meu Jardí
belles i perfumades
flaires de nard i gessamí
amb esteles de llum regades.
Espargeixen tímidament les Fades
l'essència del seu AMOR,
petites partícules daurades
pols de llum que pren color.
Així dolça i plàcidament
sota el càlid sol
estels del dia encesos
van regalant AMOR.
D'aquesta manera units
Cels i Terra van
on les campanes repiquen
i joioses canten a Déu.
Petons de lluna encisadora
banyats en mar de plata
cors d'àngels vetllen
que arribi a la Terra l'Estrella.
Filtra entre núvols volgués
aviat la seva gran resplendor
per veure la Terra bella
les roses del meu AMOR.
________________________________________________
La pell de brau (Salvador Espriu)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda llibertat.
_______________________________________
També moltes vegades (Màrius Sampere)
També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,
un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.
Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.
__________________________________
Angelina (poema escrit per la seva àvia)
Sóc amiga del silenci,
perquè em deixa pensar,
perquè acompanya els meus somnis
i també la meva solitud,
perquè el silenci em dóna
ales per poder volar
més enllà dels estels
i caminar pel mar.
Sóc amiga del silenci
perquè amb ell puc conversar
perquè com el meu fidel amic
els meus secrets sap guardar.
Sóc amiga del silenci
perquè amb ell puc confiar
_____________________________________________
Cançó de pluja (Josep M. de Sagarra)
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
______________________________________________
L’ànima de les flors ( Joan Maragall)
Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia tant si val.
aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no; riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta en canta,
i això mai morirà-”
Au blanca (Lluís Llach)
Com una au blanca creuant la mar
només amb ales de tendresa,
així et sé en el teu vol.
Com una au blanca a l’horitzó,
fent-nos senyal de la Bellesa
que t’ ha deixat el teu secret,
és així com et conec:
només per una veu que estima,
només per un batec en el teu cant.
Com una au blanca buscant recer,
fent niu per als seus amors més fràgils,
així et sé… com una au blanca.
La indecisió amorosa ( Joan Teixidor)
Tan se val l’hivern
com la primavera.
Ets tu, potser, l’amor;
ets tu o una altra?
No sé si l’arbre és verd
o l’ aura dura ;
no sé si mor l’ocell
o creix la lluna .
Frissa el desig brunzent,
res no li fa nosa;
l’arbre, l’ocell, el rec;
un averany que sobta.
Qui sap del lloc obscur!
Qui sap de l’hora mansa!
És ton cabell, només,
ombra damunt la cara
Ets tu, potser, l’amor
ets tu o una altra!
Per al meu cavaller
Què seria una rosa sense espines?,
què seria un llibre sense història?,
què seria un Sant Jordi sense tu?
Les roses recordades (Salvador Espriu)
Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre,
olorosa i benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Sense tu (Teràpia de shock)
És de nit,
És tot fosc,
Estic sol,
I no hi ha ningú
És de nit,
Un record
Dins el cor
Ella hi és a dins
Els seus ulls,
Són brillants,
Un somriure extravagant,
Ja no hi és,
L'he perduda ,
Va marxar,
Lluny del meu abast
I sempre estarà al meu cor...
Sense tu, jo no puc,
Sense tu, si no hi ets,
Sense tu, jo no sóc ningú.
És de nit
És tot fosc
No estic sol, no ho estic
Tu estàs amb mi.
Els seus ulls,
Són brillants,
Un somriure extravagant,
Ja no hi és,
L'he perduda ,
Va marxar,
Lluny del meu abast
I sempre estarà al meu cor...
Si no estàs aquí
Si no estàs amb mi
Jo no et puc mirar
Jo no et puc sentir
Si no estàs aquí
Si no estàs amb mi
Jo no et puc tocar
Jo no et puc besar
I sempre estaràs al meu cor...
Pa amb oli i sal ( Blaumut)
Fes una foto del terrat,
que des d’aquí puc veure Mart.
La roba estesa, el meu agost,
un camp d’espigues i cargols.
Esperarem que passi el fred
i sota l’arbre parlarem de tot.
Un bioritme elemental,
un mar d’antenes i animals.
Els astronautes volen baix,
els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans,
caminarem els passos d’altres peus.
Esmorzarem pa amb oli i sal,
ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixant de banda la ciutat,
la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit.
Un altre lloc, un altre temps,
on parlarem amb altres déus.
El meu secret subtitulat,
camins d’arròs, camins de blat.
Esperarem que baixi el sol,
i sota l’arbre parlarem del temps.
Un bioritme elemental,
un tros de vida artificial.
Els astronautes volen baix,
els núvols passen com qui no diu res.
Amb les butxaques a les mans,
caminarem els passos d’altres peus.
Esmorzarem pa amb oli i sal,
ho vestirem amb unes copes de vi.
Deixant de banda la ciutat,
la tarda és llarga, i potser més, molt més, la nit.
________________________________________
Amor de pàtria (Miquel Costa i Llobera)
Quan les volgudes muntanyes
deixava el pobre cautiu,
plorant collí d’una penya
un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes,
però, resant cada nit,
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Un dia d’hivern, les ones
tragueren un mort, ai trist!
Estret en la mà tenia
un brotet de romaní
________________________________________
La diada de Sant Jordi ( Joan Maragall)
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya”.
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist i els nens i nenes ploraven.
……………………………
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.
Viatge a Ítaca (Lluís Llach)
Escriu-me aviat.
No tardis més,
no deixis que l’angoixa em guanyi.
No facis de la soledat
la meva fidel companya.
Fes-me veure el teu cos
enmig de les teves paraules,
i amb les “os”, els teus ulls,
i amb les “tes”, les espatlles.
Escriu-me aviat:
cada mot un gest,
cada frase una mirada.
Escriu-me aviat
i, en tant que puguis,
omple el buit de les paraules.
Cada síl·laba, un poc
de la persona aimada,
i amb les “os”, els teus ulls,
i amb les “tes”, les espatlles.
Recomanació de Joan
Paraules d’amor (Joan Manuel Serrat)
Ella em va estimar tant…
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.
Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremaven
només paraules d’amor…
Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…
Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys…
____________________________________________
L’enamorat li deia ( Joan Salvat-Papasseit)
Penyora d’amor, penyora
si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
No fóra mesquí de res,
penyora d’amor, penyora;
o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l’esqueix
d’una clavellina nova.
No fóra mesquí de res
penyora d’amor, penyora
o la flor del cirerer
o el llessamí
o bé la lluerna
que hagués descobrir
la nostra abraçada estreta.
No fóra mesquí de res,
penyora d’amor, penyora;
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.
_________________________________
L’ocell i el xiprer (Joana Raspall)
Per fer més alt el xiprer
l’ocell hi enlaira el seu cant.
Si l’arbre no arriba al cel
hi arribarà ell cantant.
____________________________________________
El meu poble i jo (Salvador Espriu) A la memòria de Pompeu Fabra. Mestre de tots.
Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo.
Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo.
Una tal lliçó hem hagut d’entendre el meu poble i jo
La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo.
Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo.
Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo.
Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo.
A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo.
Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.
Voldria comunicar-me amb l'administrador,sisplau.
ResponElimina